«El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar es veu el campanar veí» diu la cançó de Lluis Lach. Així és com podem descriure Barcelona: una unió de petits pobles que podem veure des de l’alt campanar veí. En què la ruptura de les muralles de ciutat vella i la creació de l’eixample com a nexe d’unió d’aquells petits pobles va servir com a homogeneïtzació de la ciutat que coneixem avui dia.
Però hi ha un d’aquells petits pobles ple d’irreductibles graciencs que encara resisteix a l’annexió amb una vida pròpia, una llengua pròpia i una identitat pròpia. Normalment quan li preguntes a algú que no coneixes i no saps d’on són, si venen de qualsevol barri de Barcelona et diran que són de Barcelona. Però els de Gràcia et diran que vénen d’allà i quan els intentes corregir i els hi dius: «llavors ets de Barcelona també!». Ells et respondran molt amablement «Els de Gràcia sempre som de Gràcia».
És aquell barri que a pesar del floriment de turistes que es perden per anar al parc Güell i que queden bocabadats amb un racó de Barcelona que fins no fa gaire apareix al mapa turístic, desprèn aquell encant que no saps d’on ve. Potser perquè al mirar-te els peus, veus que s’ha substituït la rajola de la flor de l’eixample per unes pedretes de colors pàl·lids que acompanyen els carrers que no tenen vorera. Potser perquè Gràcia manté aquell caliu dels petits carrers amb cases no gaire altes i que de cop i volta es desemboca en aquelles places que tenen els seus bancs o de terrasses dels bars que sempre estan a arrebossar de gent que fa el cafè, el vermut, el dinar i «una birra». De gent que viu al barri i es veu obligada a esquivar tots els foresters que a marxa lenta els hi impedeixen anar al mercat, a buscar el pa o el diari. També podria ser que aquest encant estigui lligat al fet que sempre hi ha algú en una de les places afinant una guitarra i posant-se a cantar.
Sempre hi ha un: «dum, dududm, dum, dudum» d’un contrabaix que acompanyat d’un sempre so sensual del saxo sonant a la plaça de la Revolució o de la Virreina un dissabte per la tarda. És un bon lloc pels músics de carrer que toquen a prop de sales com La sonora, o el bar Helio, o abans el KGB . Que és on pots escoltar música en directe de nous grups catalans que estan emergint com Les Sueques o el Joan Colom ho van fer al seu dia davant d’un públic amb camises de llenyataire, ulleres de pasta i frondoses barbes.
I és que una mica més avall, a la plaça del Raspall encara podem sentir el ressò d’un palmeig amb ritme: «clap-clap-clap-clap-clap-clap-clap-clap-clap-clap» acompanyat sempre d’una guitarra i una veu sempre afinada que canta: «Al Garrotín, Al Garrotán, paso la vera de San Juan». I és que el Garrotin es l’estil musical del qual neix la rumba catalana, de la qual sempre hi ha hagut polèmica per saber-ne qui era el creador. El Garrotín segons els gitanos diuen que és la bandera de Catalunya, ja que defensen que és més antic que la sardana. Des dels cercles més íntims de la comunitat gitana han defensat que el creador era el gran Peret, que va popularitzar la seva autoria amb la cançó de «Barcelona és poderosa, Barcelona té el poder» a la clausura dels jocs olímpics del 92 i que ara s’utilitza com a espot publicitari de l’Ajuntament de Barcelona per animar a la conciutadania. D’altra banda per qüestions polítiques durant l’era franquista, es va dir que El Pescailla, casat amb la cantant bandera del règim Lola Flores, era el creador de la rumba.
Però ara bé, la comunitat gitana de «La pequeña triana» no només ens va deixar en herència la rumba, sinó que moltes de les paraules que primer s’utilitzaven al barri de Gràcia i que posteriorment formaran part del diccionari quotidià català provenen del caló. Com per exemple: currar per dir treballar, halar per dir menjar, calés per dir diners o potra per dir sort.
Pocs barris poden dir que tenen aquesta biodiversitat digne d’una ciutat, ja que la comunitat gitana al barri de gràcia oscil·la entre 7 000 i 10 000 habitants, però hi hauríem d’afegir una nouvinguda comunitat libanesa que està omplint carrer Verdi d’excel·lents restaurants que competeixen amb els sempre refinats restaurants japonesos, o els bars de menú de tota la vida que s’omplen de gent que pica i fa una cervesa abans o després d’anar al teatre Lliure de gràcia al carrer Montseny o a una sessió de cinema en versió original al carrer Verdi, agafant així, el relleu cultural dels Lluïsos de Gràcia que durant més d’un segle i sobretot en el període de la postguerra va mantenir viva la flama de la cultura cinematogràfica i de les arts escèniques.
Gràcia sense tot aquest moviment cultural perd gran part de la seva essència i gran part dels seus ingressos econòmics en un barri que sempre s’hi ha barrejat una classe treballadora i petita burgesa que es pot veure en la seva arquitectura de cases particulars d’una ja llunyana època rural de la Vila, que s’han reformat en pisos, i els habitatges unifamiliars amb jardí de gent adinerada com la casa Vicens. Jardins d’algunes cases particulars que posteriorment s’han convertit en places com la plaça del sol, o la plaça John Lennon que omple el buit que va deixar la desaparició de les petites fàbriques que constituïen el teixit industrial de la Vila. Places públiques que han permès la reunió dels extractes socials d’aquest antic municipi i que han compartit alegries i patiments. Per tant és important destacar el moviment veïnal de Gràcia, que sempre ha sigut un espai on s’ha manifestat el desacord amb les injustícies socials. Avui en dia només cal veure els balcons del barri de Gràcia per destacar banderes o cartells de protesta que afecten sigui el barri, la ciutat o el país.
Aquestes places són les que donen vida a Gràcia, potser per això Mercè Rodoreda va voler dedicar-hi una obra com la de La plaça del Diamant. Una obra que descriu el patiment de la Colometa abans i després de la guerra i que serveix com a personificació d’un patiment generalitzat del barri de Gràcia i de Catalunya. Una plaça sobre la qual hiballava la Colometa durant les festes de Gràcia, i una plaça on tants s’hi van refugiar en els antiaeris construïts a sota per a tal de sobreviure durant els bombardejos de l’aviació italiana.
Refugis que ara, la major part s’han convertit en pàrquings, però que al seu dia van captivar a Winston Churchill la seva resistència i eficiència de la societat civil davant dels bombardejos que queien per primer cop a una ciutat. El primer ministre anglès no només va agafar com a exemple els ciutadans de Barcelona en el discurs del 18 de juny del 1940: «I do not at all underrate the severity of the ordeal which lies before us; but I believe our countrymen will show themselves capable of standing up to it, like the brave men of Barcelona, and will be able to stand up to it, and carry on in spite of it, at least as well as any other people in the world. Much will depend upon this». Sinó que va contractar els arquitectes que van construir els refugis de Barcelona per a construir-los a Londres i protegir així la població de les bombes de la Luftwaffe.
Lluny del obscur passat històric de Barcelona i de Gràcia, en aquests dies de quarantena els carrers i les places tornen a estar buits, és estrany imaginar el carrer Gran que travessa Gràcia de dalt abaix buit amb els comerços tancats, sense nens que van vestits de blau a jugar a futbol al històric C.E Europa que va marcar una època durant els anys 60 i els anys 90. Gràcia sense la vida que ens dóna tant els que som de fora com els que hi habiten perd la seva gràcia, però a pesar de la història sempre ha demostrat que mantindrà la seva única essència.
Tre Sequenze 